Turisme i precarietat al País Valencià

Amb l’arribada de l’estiu comença, com cada any, l’època del turisme massiu a les costes del País Valencià, el que suposa que tot estarà enfocat cap al turisme a les nostres comarques litorals, com si no hi haguera més qüestions o no existira res més important.

El turisme no és el problema en sí, com a comunistes no podem entendre que una cosa és bona o roïna en sí mateixa, sinó que té contradiccions internes, i, per tant, coses positives i negatives. No obstant açò, no podem defensar un model turístic com l’actual, basat en l’especulació, la destrucció del nostre medi i la precarietat laboral. Aquest és el model de turisme de la burgesia, no el de la classe obrera.

Per tant, no podem caure en l’error de considerar que els turistes son l’enemic a abatre. Els turistes són, majoritàriament, classe treballadora, be d’altres zones de l’Estat espanyol o d’altres països. Per això hem de lluitar contra el sistema que genera aquest model turístic que ens condemna a la precarietat mes absoluta.

Amb les xifres de la COVID-19 tornant a muntar, veiem com les restriccions es fan sempre pensant en no afectar al sector turístic, i hem de veure com aquest reb milionàries ajudes de totes les administracions de l’Estat mentre continua amb salaris per baix del SMI, amb condicions laborals semblants a l’esclavisme i amb pràctiques totalment antisindicals per evitar l’organització de la classe obrera. Este sector de la burgesia és el que plora perquè diu que tardarà molts anys en recuperar-se de la pandèmia, mentre defensa un model totalment precari i que ens redueix a ser el “Levante feliz”. A més, no deixa de resultar curiós que el turisme sols aporte el 15.5% del PIB del País Valencià i que, per contra, es done tant per aquest sector.

La política imperialista de la Unió Europea i la impossibilitat de permetre la lluita entre burgesies al seu interior, ha dut a aquestes zones del País Valencià a perdre la seua indústria i centrar-se exclusivament en ser zones per al turisme, amb les seues conseqüències, com és l’atur estacional i la temporalitat, que en aquesta zona està pel 90%; mentre altres zones són les industrials. Aquesta política és la condemna dels territoris que són les zones de “sol i platja”.

Durant molt anys hem vist com les nostres muntanyes són incendiades per a poder requalificar el terreny i així construir mes hotels i residències; hem vist com la gent accepta treballs en el sector de l’hostaleria, una bona part dels quals en negre, per a poder sobreviure davant la falta d’alternatives; hem vist com el preu de les cases es veu incrementat per a centrar-se exclusivament en el turisme, expulsant així a la classe treballadora de les zones mes turístiques. En definitiva, hem de veure com la burgesia ens està enfonsant en un model que és totalment insostenible i inviable per al proletariat.

Des del Partit (marxista-leninista) dels Treballadors denunciem aquest model turístic que és enemic directe dels interessos de la classe obrera. La burgesia està conduint aquestes zones a ser sols territoris per al turisme, on viure la resta de l’any o treballar en qualsevol altra cosa siga totalment impossible. No podem pensar que dins del capitalisme i de les polítiques imperialistes es possible altre camí, la lluita contra aquest model decadent sols és possible vinculada amb la lluita per acabar amb el capitalisme i organitzar la revolució socialista.