Gestors del capital, ministres de la pobresa. Fora ministres capitalistes d’Alacant!

Yolanda Díaz anuncia que el pròxim 7 d’octubre Alacant albergarà una reunió dels Ministres de Treball del Fòrum del Mediterrani Occidental, el conegut grup 5+5. Països com Algèria o Tunísia es reuniran amb potències imperialistes com França, Itàlia o l’Estat espanyol per a emprendre “accions conjuntes en matèria d’ocupació”. Per més que el puga maquillar Yolanda Díaz, aquesta reunió no serveix per a tindre una “major integració de la conca mediterrània”: és una trobada imperialista on les “accions conjuntes” afectaran els fluxos migratoris del Mediterrani, afavorint clarament a les potències imperialistes. Ja vam poder veure en anys anteriors com les reunió del 5+5 serveixen per a desplegar les polítiques de la UE en el nord d’Àfrica, com va ocórrer amb les sancions a Líbia.

No és la primera vegada que denunciem les polítiques de la Ministra de Treball del PCE com a gestora de l’imperialisme. Del “hem prohibit els acomiadaments en la pandèmia” al “Inditex és una empresa model a Espanya” hi ha tot un desenvolupament de polítiques antiobreres de l’actual govern progressista. La mesura dels ERTO, el permís retribuït recuperable, la política del fum amb grans titulars (“hem prohibit els acomiadaments”) i l’exaltació del diàleg social i la col·laboració amb l’oligarquia financera, són qüestions especialment sagnants en el que a competències de treball es refereix.

Si bé les mesures que aplica el govern de PSOE i Unides Podem perjudiquen a tota la nostra classe arreu l’Estat, quan ens fixem a la realitat concreta d’Alacant el panorama és especialment dramàtic. En el moment puixant de la pandèmia, més de 30.000 treballadors van entrar en ERTO sols a la ciutat d’Alacant. Aquestes xifres, sumades a l’economia que circula en negre -especialment rellevant en el comerç i l’hostaleria- ens fa una idea de la càrrega que la classe obrera porta a l’esquena durant la crisi pandèmica. El model productiu de sol i platja és un problema per a la classe obrera. La política imperialista de la Unió Europea i la impossibilitat de la lluita de burgesies en el seu interior, ha arribat al fet que unes certes zones del País Valencià perden indústria i se centren exclusivament en el turisme, amb les conseqüències d’aquest: atur estacional, temporalitat (prop del 90% en el comerç i l’hostaleria), pràctiques antisindicals per a evitar l’organització de la classe obrera, etc.

En altre sentit, hem de recordar que la nostra ciutat pateix uns percentatges d’atur i població que viu en la misèria prou preocupants: durant la pandèmia un 35% de la població ha passat a estar en risc de pobresa, cada setmana se deneguen a Alacant unes set peticions del Ingrés Mínim Vital degut a requisits “trampa” i, actualment, cents de famílies viuen sota risc de desnonament davant la fi de la suposada (i falsa) moratòria que va aprovar el govern durant la pandèmia. A banda, un dels 10 barris més pobres d’Espanya és el barri Verge del Remei, a la zona nord d’Alacant, i veiem con la degradació dels nostres barris està ben present a Carolines, Campoamor o la zona del Cementeri, entre altres. 

Tampoc hem d’oblidar-nos de la proliferació de cases d’apostes i salons de joc, que durant els últims anys s’han obert més de 20 als barris alacantins.

En aquest sentit, l’estat d’aquests barris va empitjorant sense que els polítics de la burgesia facen res.

Aquesta situació la sofrim a un ajuntament dirigit pel PP de Barcala i Ciutadans, però hem de recordar que aquesta realitat no és fruit d’un dia ni d’una única legislatura municipal. L’anterior corporació, amb el govern “del canvi municipal” del PSOE d’Echávarri i Guanyem Alacant, no va fer res que suposés una millora en la vida dels i les alacantines. Durant els anys de gestió local dels mateixos reformistes que ara trobem al govern estatal, la ciutat patia les mateixes dolències de sempre: brutícia als carrers, proliferació de cases d’apostes, uns barris de la zona nord degradats i totalment deixats per l’administració, un parc central que no arriba mai, una economia totalment depenent del turisme, una situació laboral amb altes xifres de treball precari i estacional i una ciutat venuda al “cacic” d’Ortiz. 

Així, veiem com a escala d’Alacant, ja hem pogut comprovar en el nostre passat més recent que la socialdemocràcia i el parlamentarisme burgés venen fum als treballadors i les treballadores. Les promeses de PSOE, Podem, IU i PCE no són més que mentides que ens emporten a un carrer sense eixida. Per això mateix és tan sagnant que vinga precisament a la nostra ciutat Yolanda Díaz, la cara més visible de la política de conciliació amb la patronal i una de les principals responsables de les misèries que travessen les nostres vides, acompanyada de diversos dels principals responsables de la mateixa qüestió a altres països capitalistes del nostre voltant.

La classe obrera mou el món i no para de rebre colps. Mentre que els capitalistes la exploten diàriament en fàbriques i empreses robant-los el fruit del seu treball, els socialdemòcrates gestionen la misèria que l’Estat burgés imposa. Els ministres progressistes reprimeixen als moviments de masses i aposten per desmobilitzar-los, per vehicular les seues lluites per la via electoral. Especialment sagnant són els ministres que més enarboraven la defensa obrera, Yolanda Díaz i Alberto Garzón del PCE, els qui ens han conduït al pantà de la pau social i la conciliació de classes. S’han convertit en ministres de la pobresa, gestors del capitalisme.

Però les masses fan la història. Diàriament, les masses resisteixen en els barris parant desnonaments i organitzant assemblees veïnals, resisteixen en els centres de treball amb sindicats i assemblees de treballadors, resisteixen en les mobilitzacions feministes, antiracistes i en altres lluites de masses. Alacant no és una excepció i s’ha vist com en aquest difícil any de pandèmia han nascut diferents assemblees de barri, s’han desenvolupat diferents mobilitzacions i les masses han plasmat diferents reivindicacions.

La classe obrera continuarà resistint, i per això el deure dels comunistes és la reconstrucció d’un Partit que dirigisca aquesta lluita de masses contra l’Estat capitalista. Com la reconstrucció del Partit es farà a ulls de les masses i no a la seua esquena, els comunistes hem de posar tot el nostre esforç per a crear una línia roja en les diferents lluites de masses. Una línia revolucionària que separe clarament a la classe obrera dels seus enemics, una línia que reafirme la necessitat de la justa rebel·lió enfront de les idees de conciliació de classes.

Fora ministres capitalistes d’Alacant! Gestors del capital, ministres de la pobresa!

Enfront de la pau social, potenciem la lluita de masses!

Reconstruïm el Partit Comunista!