Eleccions de risc a Catalunya

Avui, 14 de febrer, se celebren eleccions al Parlament de Catalunya.

Aquestes eleccions van ser convocades el 22 de desembre, en plena pandèmia per la COVID-19, tot i la previsió igualment pessimista de la evolució de la situació sanitària fins a la data de la convocatòria. Menys d’un mes després, el Govern va signar un decret per posposar les eleccions fins el 30 de maig. Diverses agrupacions van interposar recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va acordar la suspensió d’aquest decret de manera cautelar. El TSJC també es va comprometre a decidir sobre el fons de la qüestió abans del 8 de febrer. Aleshores, es feia possible la cancel·lació dels comicis al mig de la campanya electoral, i fins i tot només a uns dies de la seva celebració. A més, el TSJC va al·legar que, per tal d’ajornar la convocatòria d’eleccions en l’estat actual de la pandèmia, caldria modificar el decret de l’Estat d’Alarma, passant-li la pilota al Govern Espanyol. 

Si freqüentment repetim que el parlamentarisme burgés no és més que un circ, aquest desenvolupament dels esdeveniments no ha fet més que explicitar-ho un altre cop. Hem vist com tot aquest paripé polític ha estat portat per interessos purament electoralistes, i en cap cas per criteris sanitaris. Lenin ho explicava a L’Estat i la Revolució: “Decidir una vez cada cierto número de años qué miembros de la clase dominante han de oprimir y aplastar al pueblo en el parlamento: he aquí la verdadera esencia del parlamentarismo burgués, no solo en las monarquías constitucionales parlamentarias, sino también en las repúblicas más democráticas”. Els polítics actuen com si el que passés en aquestes eleccions no tingués importància, però es que de fet no podem evitar recordar que el vertader poder al nostre Estat no resideix a les mans dels polítics, siguin del signe que siguin, sinó de l’oligarquia financera. Fins i tot el govern més progressista que pogués sortir d’aquestes eleccions no podria proporcionar una millora efectiva de les condicions de vida de la classe treballadora, perquè per això caldria avantposar els nostres interessos als de la burgesia, que actualment té les eines per garantir que això no passi.

A més, no hem d’obviar el risc que suposa per a la classe treballadora la celebració d’aquestes eleccions en les condicions actuals. I és que, la llei electoral no contempla ser persona de risc com a motiu per no presentar-se en cas de ser membre d’una mesa electoral, i la decisió quedarà en mans de les Juntes Electorals en cas d’al·legacions. I no hem d’oblidar el marcat caràcter ideològic d’aquest tribunal, ja que va ser la inhabilitació de Quim Torra per part de la Junta Electoral Central per la polèmica de les pancartes durant les últimes eleccions espanyoles la que va provocar l’avançament d’aquests comicis. D’aquesta manera, no hi haurà un criteri centralitzat i unificat per tal de decidir si les persones de risc hauran de passar hores exposades a centenars o fins i tot milers de persones en un espai tancat i sense total garantia que es compleixin les mesures sanitàries de seguretat.

Però és que, a més, la Generalitat recomana a les persones contagiades del coronavirus que facin servir el vot per correu, o que vagin a votar dins l’última franja horària el dia de les eleccions, en que els membres de les meses hauran de portar EPIs, tot i les advertències de organitzacions de professionals que asseguren que l’ús d’aquest tipus d’equipament és realment complex, i que cal una preparació prèvia realment extensa per garantir la seva fiabilitat. S’evidencia l’interès burgès del Govern, proposant el vot per Correu com a solució a el problema, ja que no té en compte a les treballadores de repartiment, que hauran de lliurar el vot a domicili a aquelles persones que estan confinades, i a més, sense poder garantir les mesures de seguretat a l’hora de la identificació ja que aquestes persones s’hauran de treure la mascareta, exposant encara més a aquest sector de la classe treballadora. 

Pel que fa als eventuals resultats d’aquestes eleccions, resulta d’interès analitzar les possibles coalicions que poden sortir d’ella. Per una banda, JxCat, ERC, CUP i PDeCAT han signat un manifest que exigeix no arribar a acords de Govern amb el PSC. ERC sembla voler governar amb ECP i la CUP, però aquesta coalició és impossible aritmèticament segons les enquestes. Hem de recordar que ERC va permetre la investidura de Pedro Sánchez al Govern espanyol, per entendre que es tractava d’un mal menor. A més, segons totes les enquestes, les forces polítiques de la dreta espanyola tindrien una rellevància mínima, tot i destacar VOX que aparentment obtindria representació por primer cop, empatant o fins i tot sobrepassant al PP. Podem entendre aquest fenomen com a un traspàs de votants de C’s cap al PP i VOX als últims comicis, com a una resposta de radicalització del discurs nacionalista espanyol de Ciutadans, que fins ara s’ha vist incapaç de fer front a l’agenda independentista, fins i tot amb la seva victòria a les últimes eleccions. L’eix principal del programa de VOX és la lluita contra l’independentisme, i que Catalunya deixi de ser una autonomia de facto i en segon lloc contra la immigració il·legal, que ha intensificat especialment en aquests comicis, possiblement orientat a guanyar vot entre la classe treballadora.

Tot això ens ha de demostrar que la nostra participació política com a classe no es pot limitar en cap cas al parlamentarisme burgés. Hem de construir un poder que puguem exercir i que respongui als nostres interessos de forma realment efectiva, i que només pot passar per la nostra organització com a classe i per la destrucció de totes les institucions que aquest sistema utilitza per ofegar-nos i ens reprimir-nos de totes les maneres possibles.